INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL PER ENFRONTAR LA CRISI DE SALUT MENTAL JUVENIL
Els serveis i els recursos que treballem amb adolescents i joves des d’una mirada dirigida cap al seu benestar, ens trobem sovint amb la dificultat de captar la seva atenció i de connectar amb ells a un nivell més intern. Ara com ara estem patint una epidèmia de trastorns de salut mental, números preocupants de l’ús de psicofàrmacs i una xifra de suïcidi juvenil que no para de pujar.
Continuem sent testimonis dels símptomes del sofriment de la joventut sense que hi hagi una estratègia conjunta cap a la mateixa direcció, que planti cara al problema. Sembla que la vida ens continua atropellant veient els individus més aguts i només arribem a anar posant pegats.
Des del meu punt de vista hauria d’implementar-se un pla de prevenció especial que doni resposta al sofriment de tants menors i joves. No podem mirar per a un altre costat, quan els serveis de prevenció de la infància i adolescència estan saturats i quan apareixen estadístiques tan alarmants en relació amb la seva salut mental.
En primer lloc, hauríem d’aprofitar que l’educació obligatòria treballa amb aquesta població durant 10 anys. Vivim en el moment de la història on tenim més informació al nostre abast i ja estem veient que tenir més informació no implica tenir millor qualitat de vida. Continuem valorant l’aprenentatge de dades de memòria, els quals s’esvaeixen als pocs dies de l’examen. Continuem valorant el coneixement tècnic enfront del coneixement personal/emocional. Continuem valorant la competitivitat enfront de la cooperació. Continuem valorant la productivitat enfront del nostre propi benestar. Tenim més coneixement sobre crear una pàgina web, la gramàtica o l’espai exterior que sobre com gestionar les nostres pròpies emocions. Al meu entendre, és necessari que l’educació obligatòria pugui començar a integrar aquests nous conceptes. És important que es vagin acostant al treball de manera transversal de la intel·ligència emocional, identificar emocions, poder expressar-les de manera assertiva i treballar la resolució de conflictes. Aquest treball interior ens acompanyarà per a tota la vida.
D’altra banda, hauríem de plantejar-nos altres vies per a transmetre el coneixement, en concret la gestió del meu món interior. La via teòrica amb el/la professor/a davant de la classe explicant el temari és poc atractiva i el contingut no acaba d’arribar. Necessitem que l’alumnat es xopi del contingut, que vegin i sentin que les emocions van per dins, que el dolor és part de la vida i que en el seu interior tenen recursos per a poder sostenir-se a si mateixos.
En l’últim any i mig hem dut a terme uns 14 tallers socioeducatius en diferents instituts sobre l’autocura. En l’últim, decidim passar pel cos tot l’aprenentatge. Això significa fer un taller més vivencial i que entenguin la teoria a través de l’experiència. Que quan arribi la teoria ja sàpiguen de què va perquè ja ho han experimentat. És una manera d’arribar a tot el grup, que el contingut sigui molt més assimilable i que vegin que aquest tema és comú a totes les persones.
En el taller en concret es va treballar des del cos portant la consciència a la pell (com a límit del nostre propi cos) i als ossos (com a estructura del nostre propi cos). A partir d’aquests dos conceptes treballem l’autocura. Com treballarem l’autocura sense la nostra estructura interior ni els nostres límits? De la mateixa manera, els estem oferint un espai interior on puguin sentir-se segurs i protegits i on poden tornar a connectar amb el seu cos des d’unes sensacions agradables. A continuació, se’ls convida que delimitin el seu espai vital amb cinta de pintor en el sòl. Continuem treballant els límits. És un exercici que ens llança molta informació. És fàcilment observable la quantitat d’espai que s’atorga cada persona. A vegades l’espai que es permeten és tan reduït que ni tan sols caben estiratges. Després de fer-los reflexionar sobre com han construït el seu espai vital se’ls dona una altra oportunitat perquè els refacin. Aquesta vegada sí, demanem que totes les persones tanquin per complet el seu espai vital, ja que sinó les altres persones no han ni de demanar permís per a entrar en ell.
Una vegada que totes han creat el seu espai vital, on se senten còmodes, els oferim un material (pot ser paper de periòdic) perquè explorin diferents velocitats per a anar esquinçant-ho. En aquesta exploració tenen l’exercici de regular-se internament, ja que quan esquincen el paper molt ràpid és normal connectar amb la ràbia, l’empipament o posar-se més nerviós i quan esquincen més a poc a poc, connecten amb sensacions de calma i tranquil·litat. Després de donar-los el temps suficient per a la recerca, els proposem que recullin tots els paperets que han trencat. Ara tindran l’oportunitat de crear alguna cosa amb les restes del paper i la cinta de pintor que van usar per a delimitar el seu espai. La consigna és que netegin el seu espai, que no quedi ni un paperet ni un tros de cinta de pintor i que la seva creació quedi en una peça. Al final, li donaran un nom. Amb aquest últim exercici els donem la possibilitat si es fes càrrec del que han trencat, transformant-ho en una cosa nova a través de la seva creativitat.
Per a acabar realitzem una recollida de les seves sensacions i dels quals s’havien adonat, a més d’oferir-los la teoria que acabaven d’experimentar.
Durant les dues hores que compartim en el gimnàs amb el grup, vam poder observar a més de 20 estudiants amb lliurament i atenció. Això ja és més del que aconseguíem amb els tallers teòrics que fèiem per moltes dinàmiques que incorporéssim.
Vull ressaltar que amb aquest exercici estem treballant la base de l’autocura. La capacitat d’autoregulació que tenim tots els éssers humans. En el moment d’esquinçar a diferents velocitats i decidir si els fa millor o pitjor unes velocitats o altres, ja estan en l’exercici de l’autoregulació. Ja han experimentat la seva capacitat d’autoregulació. Penso que ensenyar a la joventut a connectar amb la seva capacitat d’autoregulació és la base per a construir un espai interior fort i sa.
En resum, això és una crida a tornar a connectar amb allò que és humà, amb la pell i l’os. És imprescindible atallar el problema de la salut mental i del patiment del jovent i, de quina manera millor, que brindant-los espais des de la infància per a identificar els seus propis recursos interns d’autoregulació i autoconeixement.